El món, amb els seus patiments i injustícies, pot ser un indret fosc fins al punt que hi ha qui creu que l’infern és aquí mateix. Nèstor Pellicer, amb la seva obra, ens regala un manual de supervivència.

Semblaria que quan tanquem els ulls tot es torna fosc i deixem de veure-hi. Però quan ja som en la foscor, tancar els ulls ens n’aïlla i passem a veure el món de les possibilitats infinites, igual que quan ens aïllem amb l’art, amb el joc o qualsevol altre ritual simbòlic. Si ens ha tocat transitar un món fosc, on l’empatia i la sensibilitat ens poden fer més infeliços, resulta que també tenim l’opció de fer una passa enrere i mirar el laberint des de fora, com si ens veiéssim a nosaltres mateixos dins una maqueta. I així trobar la sortida, o l’escletxa per on entra la llum. I llavors anar-hi.

Del Negre al Blanc, des del seu títol mateix, suggereix acció. Les obres que s’hi presenten ens fan pensar en personatges, o en moments d’una narració. Però el que relaciona aquestes escenes és més que una trama, o una història amb un significat literal. També podria semblar el guió per una performance, o per una animació en stop-motion, o fins i tot les cartes i el taulell d’un joc. I això vol dir que és l’espectador qui ha de reconstruir o imaginar tot allò que no ens mostren les imatges, jugar i trobar-hi un fil conductor.

Del Negre al Blanc és un lloc, unes coordenades en un univers que és i no és aquest. Perquè no constitueix un espai tancat, no s’acaba en sí mateix. Proposa un punt de partida, una porta, una indicació vers aquesta escletxa de llum que ens pot salvar, si sabem travessar-la i habitar el món que trobem a l’altre costat.